CAL MANDRI (SARRIÀ)
 
Mis enlaces favoritos
Album de fotos
CAL MANDRI (SARRIÀ)
CAL MANDRI (SARRIÀ)
 
Imagen
 
CAL MANDRI
CAL MANDRI

La torre de Cal Mandri queda ubicada a la finca del 173 del carrer major. Va ser construïda entre el 1907 i el 1913 sobre els fonaments de l’antiga masia dels Mandri (número 35, i després 71, del carrer dels Caputxins Vells). L’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia la va dissenyar a l’estil neo-modernista. Del mateix estil neo-modernista, per exemple, que la torre de l’empresa vitivinícola dels últims tsars a Moldàvia (a Purcari)

A finals dels segle XVIII, un Mandri feia testament a Nova Orleans (Estats Units), tot i deixant en herència aquesta finca de Sarrià amb el seu mas. Això era el mateix any del gran incendi (1794) que destruí gairebé la totalitat del barri francès (Jefferson) de cases de fusta, prop la catedral. Aleshores Nova Orleans era ja territori espanyol (des de 1763, pel tractat de Paris). Aquest Mandri estava domiciliat al Saint Louis Street, número 24. (Finca marcada en vermell, sobre la base del Robinson Atlas, de 1883). Això era a tocar l’actual Cort Suprema de Louisiana, la magnífica seu de la qual va ser edificada de bell nou el 1908 (ja essent territori dels Estats Units, després del darrer període francès 1801-1803,), un cop enderrocades les illes 39 i 40.


Durant els segles XVIII i XIX, l’estabilitat social era molt precària a Sarrià. Més d’un cop, bisbes i d’altres personalitats hagueren de fugir de les finques de la zona, per passadissos secrets, o amagar-se en túnels o mines. El matrimoni que erigí la torre (Francisco de Paula Mandri Dezo i Josefa Rosell Bages) no tingueren descendència. Francisco Mandri i Castellet havia comprat, el 1855, la finca, que actualment correspon als números 173 i 175 del carrer major, als hereus de Mariano Ribas i Aymar, residents a Nova Orleans, i descendents del Mandri de 1794. La descendència actual a Louisiana deu dur el cognom de Lesseps.

El senyor Francisco Mandri Dezo figura com a un dels primers socis de l’Ateneu Català (1865), i també com a padrí dels Jocs Florals de 1880, o d’alguna ordenació sacerdotal (1876, Calella de la Costa). Es feia, doncs, amb els protagonistes de la Renaixença i el clergat més preeminent. Afillà una neboda (Francisca Mandri Salabert), que tingué tres filles (Martí Mandri), que eren nétes, doncs, del senyor Mandri. Una de les filles era sorda, i d’estil de vida molt lliberal. Es divorcià. L’altra filla (Rosario) es casà amb en Beltrán i Ribera, pintor bohemi, i germà d’un advocat; i la tercera filla (Soledad) també es casà amb el pintor, un cop morta l’anterior. El pintor Joan Beltrán i Ribera morí el 28 de desembre del 1954 (als 43 anys), a la casa del carrer del Salvador Mundi, nº 3. Deixà 4 fills (besnéts del senyor Mandri): Maria dels Àngels, Roser, Josep, i Maria Francesca Beltrán Martí.

Al jardí de Cal Mandri de Sarrià hi ha, apart les figures religioses, emblemes de la maçoneria. És de suposar, doncs, que el senyor Mandri simpatitzés amb la francmaçoneria. El 1950, els Beltrán vengueren la finca a C. Masó Golferichs, qui va fer modificar l’estructura interna de la casa per l’arquitecte Riera Clariana, allargant-se les obres fins 1952. Es va dividir la casa en cinc habitatges i una finestra rodona de la façana es va fer quadrada.

Actualment l’edifici està emparat per l’ajuntament de Barcelona com a casa catalogada, amb menció especial a la torratxa, balcons, tribuna i murada de pedra (de Montjuïc). No es pot tocar res de l’estructura interna (tot i que en algunes zones no és pas l’original de Sagnier). Alguns interiors són estucats (guix planxat amb alguns motius de flor de lis) i amb sostres a biga descoberta decorats amb creus florejades i d’altres emblemes com la flor de lis. La façana blanquinosa té esgrafiats en sanefa sobre els balcons i finestres. El balcó principal de pedra conté ornaments esculpits a la pedra representant fulles de roure (Quercus petrae var. platyphylla) amb aglans. En Jové es va inspirar en dibuixos de llibres, no del natural, a l’hora de dissenyar-les.

La teulada de la torratxa (amb teules roges i verdes) es va refer el 1997. Del temps en que el bisbe Torras i Bages hi vivia, es va conservar molts anys el costum de deixar beure aigua d’una font d’alabastre a l’entrada principal a qui volés o en demanés. Potser fins 1965. Ara, però, l’entrada principal on era la font ja no se sol obrir.

El repartiment dels jardins a la zona de Cal Mandri (carrer major de Sarrià, 173) és irregular o intricat. La finca a tocar, pel cantó de baix, el carrer major (169), era del naturalista Martorell i Peña, des de 1862. La va comprar a en Jaume Busquets Molins i Fatjó, propietari domiciliat a Valldoreix. (Abans de la guerra, va passar a les Caputxines, i, després, a les Missioneres Claretianes). Les dues cases (Cal Mandri i Cal Busquets) havien format un sol habitatge en algun temps remot (abans del segle XVIII). Tenien la paret comuna prima (1/5 m), amb alguna porta de comunicació interna, mentre que les parets mestres eren de ½ m de gruix. La casa comuna es coneixia com a Mas Ram (i després, i potser ja només la casa de baix, com a Mas Oriol o Castelló). Les cavallerisses eren a la banda de baix de l’actual carrer Nou de Santa Eulàlia, cap al mig. La finca també comprenia la caseta que actualment té el 175.

El jardí (al darrere), a primers del segle XX, era tot un referent, ja que deien que s’assemblava al de Versalles. Es regava amb l’aigua de tres o quatre mines diferents (Canut, Lladó, Borràs, i pantà de Vallvidrera). Hi havia plantats alguns arbres des del 1800: dues alzines, una servera (tallada cap el 1965) i un cedre. El decorador Jové, pare de l’historiador sarrianenc Jordi Jové i Permanyer, havia dissenyat el nou jardí, just abans de 1913, tot i imitant l’estil d’en Rubió i Tudurí.

Abans de la guerra del 1936, el jardiner es deia Cándido. En aquella època prebèl•lica, al gos de la casa li deien Tucqui. Morí atropellat pel tramvia que pujava pel carrer major. Al jardí hi havia ànecs, oques, peons reials, i fins i tot simis. Però el personatge més famós que habità la casa fou el bisbe Josep Torras i Bages (†1916). (Imatge a la dreta). Era cosí de la senyora Mandri, i hi passava temporades. Quan va publicar la Tradició Catalana (1892/1905) encara només hi havia el mas antic dels Mandri al carrer major. Una frase que podria resumir aquesta obra literària/sociològica, deixant apart la famosa de “Catalunya serà cristiana o no serà” seria aquesta: "Catalunya la va fer Déu, no l’han feta els homes: els homes sols poden desfer-la; si l’esperit de la pàtria viu, tindrem pàtria: si mor, morirà ella mateixa". O aquesta altra: "Els organismes polítics, els Estats, es fan i desfan segons les circumstàncies, fins se'ls constitueix en congressos diplomàtics, per la qual cosa llur duració és sempre limitada". Era acèrrim defensor de les tradicions pures catalanes com ara la sardana, els castellers i la cançó cantada en català. I en canvi execrava la invasió cultural castellana a Catalunya i en especial les cançons líriques de moda i l’espectacle dels toros.

Als baixos de la nova torre hi havia un oratori on solia resar el senyor bisbe els darrers anys de la seva vida. El mobiliari de l’oratori va ser cedit el 1981 a l’església parroquial de Sant Bartomeu de la Quadra, prop de Molins de Rei. Al jardí del darrere, encara hi ha una capella (fora de servei), a l’estil dels mínims, sota l’advocació de Sant Francesc de Paula. En teoria, Sant Francesc de Paula té la virtut d’atorgar fills a qui no en té i en desitja, però, en el cas del senyor Mandri, sembla ser que això va fallar. Al segle XV, ben extraordinària va ser la vida del sant, si fem cas de les hagiografies i llegendes.
http://sanfranciscodepaola.com/sanfranciscoprofetatauma.html
http://www.divvol.org/santoral/index.php?s=0402&m=DICIEMBRE&l=F
Una escena representada al frontispici sobre la porta d’entrada a la capella del jardí recorda que el sant, acompanyat de dos frares més, creuà l’estret de Messina gràcies a haver posat el seu mantell a l’aigua perquè fes de vaixell. I això perquè el barquer es negà a transportar-los si no tenien diners per donar-li a canvi del viatge. (Una versió més prosaica dels sicilians actuals explica que en realitat el barquer els va prohibir posar els peus a bord i aleshores el frare, sorneguer, va estendre el mantell per no trepitjar directament la coberta).



ELS MANDRI

Mândri, en romanès, vol dir “orgullós”, en el bon sentit. Apart les connexions del romanès amb el català, caldria recordar que l’escriptura més antiga d’Europa es va desenvolupar a Romania (alfabet tàrtar). Per tant, “mândri” podria ser un mot ben antic. “Mandrí” (amb accent) potser tingui una etimologia similar, tot i que dóna a entendre la peça que aguanta l’eix barrinador, o l’eix que aguanta una sonda, o el con que afina un forat, o el que extreu un cargol. Caldria esbrinar més sobre la possible connexió d’aquest mot amb les ballestes (modernitzades pels Mandry normands).

Uns Mandry normands (de Mesnil Warin) batallaren amb el duc Guillem II de Normandia a la batalla de Hastings el 14 d’octubre de 1066. Els normands reclamaven el dret a la corona anglesa, després de la mort d’Eduard el Confessor, i la varen aconseguir. Primer per ser el duc Guillem cosí segon del rei Eduard. (Ambdós eren besnéts de Ricard I Sense-Por). Segon, per haver cregut la promesa, feta per Eduard a Guillem, d’heretar la corona. I tercer, per haver guanyat Guillem la batalla a Hastings i ocupar Londres després, mort ja Harold II. (L’escena del tapís de Bayeux msotraa Harold II rebent una feltxa a l’ull, a la fila de la infanteria escudada). Aquest Harold Godwinson era un comte ric i influent que sabé coronar-se rei als peus del llit del moribund Eduard. Si no hagués estat derrotat, la facció anglosaxona hagués estat molt més potent que l’anglo-normanda en la cultura i la política a tota l’illa britànica.

La dels normands va ser la darrera invasió militar que ha sofert l’illa i la primera batalla on s’empraren ballestes. Els normands esperaren el bon estat de la mar i a que acabessin dues batalles contra els noruecs, que delmaren l’exèrcit britànic (Stamford Bridge i Fulford). Els ajudà també que una tempesta ensorrés una bona part de la flota britànica. El 28 de setembre, els normands (ajudats d’alguns napolitans i sicilians també mig víkings) creuaren el canal. En total eren uns vint mil. Harold II errà al presentar batalla el 14 d’octubre, sense haver esperat a poder reunir més homes. I errà, sobre tot, al fer perseguir el flanc esquerra de l’invasor (cavalleria formada per bretons majoritàriament) quan fugien derrotats (perquè les destrals angleses havien malferit molts cavalls). Al desfer el mur defensiu d’escuts, donaren l’oportunitat als altres flancs enemics de trencar la defensa. Els normands aprengueren a apuntar les ballestes no al primer mur defensiu sinó més enllà.

Un cop mort Harold II i guanyada la batalla, els normands no tingueren pressa per anar a Londres. Un petit grup s’emmerdà, però, en la persecució dels anglesos i, paradoxalment, fou malmès de nit pels mateixos perseguits quan fugia d’un terreny escarpat (Malfossé). El comte, conegut també com a Guillem el Conqueridor (o el Bastard), esperà reforços del continent i prosseguí, després de dues setmanes d’espera, per anar a trobar les autoritats de Londres i sotmetre-les. Després, un cop els normands s’introduïren en el govern de la nació, el vocabulari normand afrancesat s’anà introduint a l’anglès.

El comte Guillem II fou el primer a imposar el costum de la monogàmia a la noblesa víking-normanda (fins aleshores bígama). La bandera d’aquells Mandry que ajudaren decisivament en la batalla de Hastings, ja que havien estat ells els inventors de la ballesta, era de color blau fosc, amb tres flors de lis daurades al mig. La flor de lis figurava ja a la terrissa d’estil micènic de palau (segle XV abans de C.) (imatge a l’esquerra). No va ser fins el segle XII que passà a ser emblema de la monarquia francesa. És emblema de l’estat de Louisiana.

Alguns han suposat que els Mandri del centre d’Europa eren jueus espanyols que amb la diàspora de 1492 s’hi traslladaren des d’Espanya, però erren, perquè el cognom no té cap connotació hebrea (segons estudiosos de Jerusalem). Els Mandri de Sarrià es reconeixien normands i descendents dels inventors de la ballesta. La casa és plena de flors de lis i creus florejades (acabades en flor de lis) com a ornaments. Si no hagués estat pels Mandri del segle XI, no hi hauria ara moltes paraules avui en dia a la llengua anglesa que sonen a català (normandes).

Sembla ser que des de finals del segle XIX hi hagi hagut tres branques de Mandri a Sarrià-Sant Gervasi, totes tres provinents de Llavaneres. D’una banda, els qui s’han dedicat a la farmàcia. Són descendents de Ramon Mandri i Campanar, nascut el 1851 a Figueres, farmacèutic, poeta, i creador del famós Cerebrino Mandri. Els Mandri “del Cerebrino” tenien, fins poc després de la guerra del 1936, la finca coneguda com a Torre del Sol, a Sant Boi de Llobregat (c/ Joan Bardina, 29). D’altra banda, hi havia els Mandri de la finca de l’actual carrer major de Sarrià (173). I en tercer lloc, a Sant Gervasi, diuen que el carrer de Mandri deu el seu nom a Josefa Mandri i Rifós, casada el 1801 amb l’Antoni Dionisi Ferret i Torrents, advocat de Vilanova i la Geltrú. El pare d’ella (Andreu Mandri) era de Llavaneres, i els ascendents també. Mariano Josep Mandri va ser batejat a Sant Andreu de Llavaneres el 17 de març del 1675. El 1878 la finca que dóna nom a l’actual carrer de Mandri va passar altra cop als familiars de Llavaneres. Els actuals Mandri farmacèutics estan emparentats directament amb els socis quasi principals de la central de l’empresa multinacional Bimbo (a Mèxic).

Al segle XVI, hi havia la família Mandri a Granollers, que perdurà els dos segles següents. La branca de Mataró començà almenys al segle XVII i s’estengué per Arenys, Blanes, Llavaneres, Premià, Sant Pol, i Sant Vicenç de Montalt. Potser s’estengué fins a Figueres. Sembla ser que de Cal Mandri de Llavaneres http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2816 s’estengué la nissaga cap a Barcelona i Nova Orleans al segle XVIII. Resulta curiós com s’assemblen les façanes de la casa de Nova Orleans amb la de Sant Andreu de Llavaneres (Avinguda Catalunya, 24), malgrat els diferents materials i estils de cada època. La masia de Llavaneres existia des de 1380 però va ser el 1734 que passà al primer Mandri (Joan Mandri Carcassés).


La branca de la ciutat de Barcelona s’inicià també al segle XVI. Al segle XIX, hi havia una branca a Aspa (Segrià), que potser s’estengué fins a Clariana (Anoia) (masia a 1.8 Km a l’ESE del poble, sobre la BV-2212). Seguint al segle XIX, a França, els Mandri s’estenien pels departaments de Lot-et-Garonne, Alsace-Lorraine, Meurthe-et-Moselle, i pel Bas Rhin. Eren i són a Anglaterra i Gales. Encara hi ha un Mandry a Hastings (on batallà el seu avantpassat l’any 1066). A Alemanya, eren a Preussen i a Wuerttemberg. A Suïssa, almenys a Berna, Ginebra, Graubunden i Sant Gallen. A Italia, almenys a Milà, Nàpols i Palermo. També són a Dinamarca, Polònia i Ucrània. I a Amèrica, la branca de Nova Orleans es devia estendre per Florida (Miami), i molts altres estats d’USA (Arizona, California, Illinois, Indiana, Iowa, Minnesota, New York, Ohio, Oregon, Puerto Rico); i potser també per Costa Rica, Mèxic, i Canadà. (Almenys, part dels Mandri de Puerto Rico descendeixen de Francisco Mandri i Aguilar, que emigrà des de Ronda cap el 1830). Més al Sud, hi ha els Mandri d’Argentina, Brasil, Màxic i els de Perú, ja al segle XX. El 2008 hi havia 35 persones empadronades amb el cognom Mandri a Barcelona, 7 a Tarragona, 21 a Madird, i 7 a la resta d’Espanya. Alguns escriuen Mandry (que sembla la grafia més antiga). Per a més informació, veure:
http://www.familysearch.org/eng/default.asp


Dezo és un mot bretó (= ”pensant-ho millor...”) que en l’actualitat empren els anglesos per referir-se a algú que no ha de beure (alcohol) per després poder acompanyar en cotxe els amics (que sí han begut) cap a casa. Al segle XVIII hi havia uns Dezo a Arbúcies (branca de la qual descendia el senyor Mandri). Un segle abans, eren a Valladolid. Per deformació fonètica, Dezo podria derivar de Deza, o a l’inrevés. Hi ha molts Deza que han estat de la noblesa, especialment a Toro (Zamora) i a Galícia. Però Dezo encara podria derivar de Decius. Per exemple, Quintus Decius (vegi’s bust a l’esquerra), va ser governador de la gran província de Tarraco del 235 al 238 d. C. En tot cas, Decius és un nom ben romà i Dezo un cognom quasi extingit.





AGRAÏMENTS.

A la Cort Suprema de Louisiana, per brindar el fons documental del seu arxiu històric.
A Maria Teresa Villamartín i Gener, per explicar algunes anècdotes dels seus veïns els Mandri.
A Jaume Gras i Bartrolí, per incitar-me a escriure sobre el tema, a la revista “Crònica de Sarrià” (nº 08).
A Jordi Jover i Permanyer (†), per explicar-me algunes anècdotes del seu pare.
A C. Masó Golferichs (†), la meva àvia materna, per explicar-me algunes anècdotes antigues i per conservar les escriptures de la casa.
A l’Església dels Sants dels Darrers Dies (=mormons), per posar a l’abast de tothom la seva base de dades genealògica, familysearch.
A Joan Maria Serra Mandri, per explicar-me algunes dades de la branca farmacèutica dels Mandri.







 
Este es otro párrafo que puedes editar del mismo modo.
Escríbeme
Me interesa tu opinión